Revista “Ja n’hi ha prou”:
Cartell pensions públiques:
En aquest dossier (elaborat per Endavant OSAN) es pretén donar una visió relativament exhaustiva sobre el funcionament del sistema públic de pensions, la intenció de reformar-les, els arguments al seu voltant, les mesures proposades i els seus efectes sobre la població.
Pensions públiques 
Isa Garnika
El nou govern de CIU a Catalunya és la representació d’homes i dones al servei del capitalisme neoliberal i del catolicisme del papa de Roma. La Universitat restarà lligada a Economia, i Ocupació restarà lligada a Empresa, a l’hora que Benestar restarà lligada a Família. Així les universitats restaran lligades als interessos de la economia capitalista de les empreses multinacionals (Agbar, Gas Natural, Caixa…), la creació d’ocupació restarà lligada només a les empreses, Sanitat i Educació es podran privatitzar, Benestar defensarà la família heteropatriarcal com el pilar de la societat catalana, a l’hora que Governació i Justícia fan la promesa del seu càrrec amb l’ajuda de déu.
El missatge del govern de CIU és molt clar: La Generalitat no tindrà polítiques públiques de creació de llocs de treball, es privatitzaran els serveis essencials com la sanitat i l’educació, la universitat estarà al servei dels grans empresaris i només les empreses crearan (o no) mercat laboral. A més serà la dona, mitjançant la família, i no l’Estat, l’encarregada del benestar de les persones dependents, això sí, sempre amb l’ajuda de déu. Oblidem-nos del ja raquític estat del benestar, oblidem-nos de creació de llocs de treball per les dones, retrem homenatge a l’economia de mercat capitalista.
El conseller de Salut, Boi Ruiz, representa el sector més neoliberal del govern català. Un ex UGT que presidia fins fa poc la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal dels hospitals privats, i que abans de ser conseller de Sanitat i Salut era vocal de la Junta Directiva de Foment del Treball. De fet la xarxa sanitària privada que s’emporta més del 50% del pressupost públic, no hagués pogut sobreviure sense el rescat dels governs de CIU al llarg del anys. Boi Ruiz ha aconseguit mentre ha estat president de la patronal catalana del sector sanitari moratòria rere moratòria per a que els hospitals privats no paguin els seus deutes amb la Seguretat Social. El sector sanitari privat s’ha mantingut així, fins ara, dels pressupostos públics que els diferents governs de la Generalitat han desviat a la Xarxa Hospitalària d’utilitat Pública (XHUP).
El sector sanitari representa un bon negoci i la pressió de les empreses privades està essent molt forta. La connivència d’aquestes empreses amb el poder polític és molt elevada. Boi Ruiz representa tot aquest sector empresarial. Malgrat ara diu, encara que anteriorment havia dit el contrari, que el seu objectiu no és el copagament-repagament, sí que diu que defensa el repagament del 40% dels medicaments, els àpats als hospitals, el transport sanitari… Però si ara no parla de copagament -repagament (ja paguem la Sanitat amb els impostos) és perquè té un objectiu més important des del punt de vista del negoci: vol aconseguir que la ciutadania pagui Mútues privades. Per això necessita que el pagament a mútues, entitats privades amb ànim de lucre, desgravin fiscalment. El negoci es rodó pels bancs, les mútues i la sanitat privada.
El conseller de Salut, Boi Ruiz, també vol fer negoci amb la Sanitat Pública. A més del desviament de més del 50% dels diners públics a la sanitat privada-concertada, un bon negoci, hi ha unes altres maneres de fer encara més negoci: retallar treballadores i treballadors al sector públic, contractes cada cop més precaris, amortitzacions de llocs de treballs, concertació amb Centres Sanitaris pagats amb diners públics, concessions de la gestió a empreses privades amb l’objectiu d’aconseguir beneficis, monopoli de la industria Farmacèutica, reducció dels medicaments genèrics, reducció de prestacions, allargament de les llistes d’espera per tal d’obligar a la població a pagar una Mútua…
Nosaltres, treballadores i treballadors de la Sanitat Pública i Privada, AAVV de la FAVB, moviments en defensa dels drets socials de barri, Coordinadora en Defensa dels Serveis Públics, ADSP, ATTAC Catalunya, sindicats (Catac, CGT, Cobas, CNT, COS …), moviments polítics municipalistes (CUP) i de la Esquerra Independentista, Revolta Global, En Lluita… volem entre totes construir alternatives. Les nostres alternatives son la Defensa de la Sanitat Pública amb Titularitat i gestió púbica, que els centres sanitaris privats siguin de titularitat pública per tal d’evitar la derivació de diners públics al negoci de la salut, la participació i gestió ciutadana de la salut i la sanitat, augmentar els llocs de treball per tal d’evitar la infrautilització dels recursos públics (quiròfans, consultes, plantes d’hospitalització…).
Per tot això necessitem una fiscalitat progressiva lligada a la rentes del treball i del patrimoni, l’augment del impost de Successions, que els empresaris paguin els seus deutes amb la Seguretat Social, creació de llocs de treball socialment necessaris per tal d’augmentar els ingressos a l’Estat.
I també necessitem no pagar les intervencions quirúrgiques del rei d’Espanya, disminució de les despeses a l’exèrcit, a la OTAN, als bancs… Necessitem distribució de tot el treball i la riquesa.
LA CRISI CAPITALISTA EXCLOU LES DONES DEL SISTEMA ECONÒMIC.
LES CRISIS DEL CAPITALISME ACCELEREN LA DESIGUALTAT I LA POBRESA DE LES DONES.
Alguns factors que hi intervenen són: la Reforma Laboral que permet l’acomiadament més barat; que els empresaris rebutgen les dones embarassades; que els llocs de treball que ocupen les dones tinguin salaris molt més baixos; que les retallades salarials i contractuals a les administracions públiques, lloc de feina majoritàriament ocupat per dones, s’afegeixi la disminució de llocs de treball al sector serveis; que amb la precarietat la compatibilitat de la vida personal i laboral no sigui possible per a les dones i que la reforma de les Pensions ens farà encara més pobres, sobretot a les dones vídues.
LA INCORPORACIO DE LES DONES AL MERCAT DE TREBALL.
El capitalisme ha incorporat les dones al mercat laboral en funció de les seves necessitats i amb les seves condicions. El capitalisme ha tingut en les dones un exèrcit de reserva que ha incorporat al mercat en temps de guerra i crisi, en condicions salarials i contractuals de sobreexplotació. La desigualtat salarial i contractual de les dones té la seva base conceptual en la divisió sexual del treball, resultat d’una societat patriarcal que ha concebut les dones com essers secundaris, cuidadores per “vocació” i sense retribució. Aquesta desvalorització dels treballs de cures, històricament atribuïda a les dones, ha fet que els llocs de treball derivats de les seves tasques “naturals” tinguin salaris mal pagats i en condicions laborals de sobreexplotació. Això explica que les dones tinguin un salari un 30% inferior per desenvolupar la mateixa feina.
El resultat de la divisió sexual del treball ha estat que les dones han hagut de fer compatibles la seva activitat laboral amb la seva vida familiar. Així doncs, la seva incorporació al mercat laboral ha vingut condicionada per les tasques familiars de cures, i l’ha obligada a acceptar condicions laborals precàries tal com jornades a temps parcial, contractes temporals e inestables. En cap moment ha tingut el suport de l’estat i polítiques socials (llars d’infants, recursos socio-sanitaris…) que li permetin una incorporació al mercat laboral en condicions plenes d’igualtat. El capitalisme ha obligat les dones a acceptar la precarietat laboral, que afegit al concepte de salari secundari, repercuteix negativament en les pensions de les dones i determina que la pobresa tingui nom de dona.
L’AUGMENT DE L’ATUR I LA REPERCUSSIO EN EL MERCAT LABORAL PER A LES DONES.
Les dones tenen sovint un treball escombraria, hi ha un baix nivell d’ocupació de dones, només un 46%, d’aquestes un 83% en el sector serveis. Ocupen els llocs de treball més precaris: neteja, cura de persones grans a domicili, serveis socials privatitzats, hostaleria, comerç, prostitució… Aquets sectors es caracteritzen per baixos salaris, contractes precaris i condicions laborals de sobreexplotació e infravaloració de les dones, sotmeses a moltes situacions d’assetjament i violència patriarcal.
Aquets sectors precaris estan ocupats en gran part per dones migrades. Moltes d’aquestes dones no formen part de les estadístiques ja que són treballadores sense papers, obligades per la divisió social del treball a ocupar els llocs de treball més precaris com el servei domèstic, el treball de muntatge a domicili, els tallers clandestins, la prostitució. Sense un contracte laboral ni conveni col·lectiu la situació d’indefensió legal les impossibilita denunciar les humiliacions que reben de part dels seus explotadors.
LA SITUACIÓ DE LES DONES EN LES FAMILIES . DOBLE JORNADA LABORAL. VIOLENCIA MASCLISTA.
Amb l’atur, la pobresa està envaint les famílies treballadores que depenen cada cop més del salari de les dones. Les famílies monomarentals i les dones que viuen d’una pensió de viduïtat han passat a engreixar les borses de pobresa. Moltes dones per poder sobrepassar el llindar de la pobresa han de fer dobles jornades laborals que repercuteixen en la seva salut. Així tenim que les dones pateixen d’un estat de salut precari, resultat de la seva vida laboral i de l’absència de repartiment de les feines domèstiques.
A més de la sobreexplotació i la precarietat salarial i laboral, sovint les dones pateixen violència masclista, resultat de la infravaloració d’aquestes en la societat patriarcal i capitalista. El fenomen de la violència contra les dones augmenta en paral·lel a la crisi econòmica, sobretot quan les dones no tenen recursos per assolir la necessària independència econòmica.
PER L’AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT.
La llei actual no garanteix la capacitat de decisió de les dones vers el seu cos. Les dones hem de tenir capacitat de decidir vers la nostra sexualitat i el nostre cos. El dret a l’avortament lliure i gratuït en la sanitat pública, sense ingerències d’institucions ni metges, és encara una reivindicació que les dones hem d’assolir. I per axó hem d’exigir del govern que trenqui les seves relacions privilegiades amb la església catòlica, així com la defensa de l’estat laic.
LLEI DE DEPENDÈNCIA.
Les retallades als pressupostos de la Llei de Dependència tindrà una gran repercussió vers les dones treballadores que estaran obligades de nou a assumir les tasques de cures que l’estat no vol pagar. Aquestes condicions de vida precàries afectaran greument la salut de les dones.
Disminuiran els pressupostos públics per als centres socio-sanitaris, per l’atenció de proximitat a domicili. Aquesta situació tindrà una doble repercussió negativa: disminució de llocs de treball i augment de la doble tasca, laboral i familiar sobre les dones. A més la privatització del sector socio-sanitari comportarà salaris i condicions laborals més precàries per les treballadores, de la salut i una més gran responsabilitat de les dones en les tasques de cura.
ES MES NECESSARI QUE MAI REIVINDICAR PER A LES DONES:
.Repartiment de tot el treball productiu i reproductiu.
.Disminució de la jornada laboral sense rebaixa salarial.
.Salari digne de 1.200 euros per totes les persones.
.Serveis Públics de qualitat.
.Salari igual per feina d’igual valor. Revalorització econòmica i social de les tasques de cura de les persones.
.Avortament lliure i gratuït.
. No a la retallada dels sous i pensions.
. No a l’augment de l’edat de jubilació que ens farà més pobres.
. Rescat de les famílies. Cap desnonament. Que la crisi les paguin els bancs i els rics.
Signem:
Marga Olalla, Administració Pública, Ajuntament de Barcelona
Anna Morello, Ensenyament.
Carme Alvarez, Administració Pública, Generalitat.
Isabel Garnika, Sanitat.
Isabel Fernández. Caprabo.
La veritat de les pensions: la banca guanya. dimarts, 25 gener de 2011
Article d’opinió: Miquel Rodríguez, militant d’Endavant-OSAN
Si mai alguna reforma ha estat acompanyada d’un bombardeig de propaganda aclaparador, amb una total manca de debat real i mínimament honest, ha estat la de les pensions. Mitjans de comunicació, des de les editorials fins a les tant ideològiques i poc científiques pàgines d’economia, passant pels lloros tertulians que es limiten a repetir el que saben que agrada als seus patrons, tots han difós a tort i a dret l’argumentari bàsic de l’envelliment de la població i la inevitabilitat de la retallada d’aquest dret històric assolit pels treballadors dels països occidentals.
Poques veus crítiques han arribat al públic. No ens expliquen com ens ho farem per treballar fins als 67 anys si amb prou feines es poden mantenir avui en dia les feines més enllà dels 50 anys; ni una paraula del fet que el sistema de la seguretat social avui té superàvit i no és cert que hi hagi cap risc de col·lapse; ni una paraula del fet que la reforma el que suposarà no serà només un allargament dels anys a treballar, sinó també un enduriment de les condicions mínimes per a rebre la prestació, i una rebaixa efectiva de les prestacions d’entre un 20% i un 30% per a tothom, que afectarà especialment els sectors més empobrits o amb dificultats per a tenir feines indefinides; ni una paraula sobre el fet que les pensions actuals ja són molt insuficients, com demostra el fet sagnant que avui dia als Països Catalans més de la meitat dels pensionistes viuen per sota el llindar de al pobresa; ni una paraula sobre les moltes alternatives possibles que permetrien garantir per a molts anys unes pensions no ja com les actuals, sinó més dignes, cosa que naturalment passaria per deixar de privilegiar fiscalment els més rics, com fins ara; ni una paraula de les polítiques fiscals que afavoreixen les pensions privades amb desgravacions, mentre se’ns diu que no hi ha diners per al sistema públic; ni una paraula de la casualitat que sigui justament ara, quan el sector financer s’ha enganxat no només el dits, sinó totes les vergonyes amb l’ensorrament del mercat immobiliari, que aparegui aquesta provindencial ajuda de l’estat als bancs en forma d’amenaça a les pensions públiques i d’ impuls dels plans privats que donaran una gran alegria i suculents beneficis als seus accionistes.
Perquè són els bancs, l’hegemònic sector financer, qui ha guanyat fins ara la batalla en aquesta crisi, malgrat ser-ne el responsable principal, malgrat ensorrar l’economia global amb les seves pràctiques pròpies de l’estafa piramidal, ha acabat sotmetent el poder polític i li ha fet emprendre una fugida endavant amb polítiques ultraliberals encara més agressives, impedint que s’emprenguessin mesures de control de les seves activitats fraudulentes, així com vetant polítiques de despesa pública per al foment de les infraestructures, d’enfortiment de l’economia productiva, d’augment de l’ocupació. Després d’assegurar-se la immunitat, han impedit polítiques de benestar social que aturessin el cop que han rebut les classes populars. El proper objectiu és el definitiu desmantellament de l’anomenat estat del benestar, començant pels sistemes de pensions. Després vindran l’ensenyament i la sanitat. Així, el creixement econòmic es garantirà mitjançant l’apropiació dels comuns, del robatori d’allò que és propietat o dret de tots per lliurar-ho a mans privades, i ara ja no hi haurà un futur en el qual la gran majoria pugui pensar que la seva situació millorarà. Les classes dominants donen per acabat el pacte social que als països occidentals suposava admetre que els i les treballadores havien de rebre una part dels beneficis del creixement, mitjançant uns drets i prestacions universals. Si seguim per aquest camí, si no som capaços de revertir aquesta deriva, els nostres fills viuran pitjor, més endeutats, amb feines més mal pagades, amb menys drets socials.
Però el futur no està escrit enlloc, coneixem les seves intencions, però també sabem que dependrà de l’oposició que es trobin, de la lluita que siguem capaços de dur a terme, de la força amb què responguem, que podran imposar en menor o major mesura els seus objectius. Si no els permetem cometre impunement el robatori de les pensions, no podran obtenir amb tanta facilitat la resta dels seus botins. Les mobilitzacions d’aquest gener, al marge dels dos sindicats majoritaris de l’estat espanyol que estan pactant la retallada, són un primer pas esperançador, i marquen el camí a seguir d’ara endavant, per a la construcció d’un espai comú de lluita als Països Catalans en defensa dels drets bàsics dels i les treballadores i de la gran majoria de la població catalana.
No facis mai com el Pep. dimarts, 25 gener de 2011
Article d’opinió: Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) de l’Assemblea local del Tarragonès.
El grup polític i musical de Vilafranca del Penedès, Inadaptats, té una cançó al seu disc “Inadaptats X” de 1999 que es diu “Pep”. La lletra d’aquella cançó recorda bastant als fets que van passar fa uns dies a Olot (on un home va matar a dos banquers i als seus dos caps). Ens explica que en Pep era un jove que vivia a casa als pares, que treballava, que estava molt content quan de sobte un dia els seus pares es moren en un accident de cotxe. Aleshores comença el malson. En Pep no pot pagar res de res i els banquers li prenen tot el que tenia la seva família. En Pep desesperat es llença pel balcó i mentre va caient per l’aire, pensa: perquè no he llençat al banquer?
La filosofia que desprèn aquesta lletra la podem trobar cristal•litzada en una pregunta d’una altra cançó dels mateixos Inadaptats del disc “Motí! Avalot!” de 1998 que diu “suïcidi revolucionari o suïcidi reaccionari?”. Treballar hores i hores fins la mort com un ruc per enriquir-ne un altre o treballar per canviar aquesta societat arriscant la pròpia vida?
En els lamentables moments que estem vivint ara mateix aquestes dicotomies es podrien traduir en: Sortim al carrer a defensar el sistema de pensions públiques en les properes mobilitzacions, assumint el risc de ser apallissats per algun violent amb placa, o esperem a rebre l’hòstia quan siguem més vells?
Els fets criminals que van passar a Olot s’haurien d’entendre com la manifestació d’un problema social, estructural, i no només com un cas aïllat. Cal prevenir-nos i per això direm que tot i ser un problema social, el criminal segurament va afegir algun ingredient per part seva, ja que estava més o menys desequilibrat mentalment. Segurament tan desequilibrat com podria estar Alexander Ulianov, un rus que un dia de 1887 sense solta ni volta va intentar assassinar el tsar Alexandre III. La justícia de l’època va enxampar aquest sonat i el va executar. Més tard el germà petit d’aquest Alexander, un tal Vladimir Ulianov, conegut per la història com a Lenin, si que va poder matar el tsar Nicolau II, però aquest cop va ser de manera més organitzada, més en harmonia amb els moments històrics, amb una justificació ideològica i propagandística més elaborada i assumida per molts. Aquest, tot i passar per un criminal, com a mínim no va poder ser catalogat de dement.
Els treballadors i treballadores estem patint greus agressions i veiem un futur encara més patètic. Serem la primera generació en molt de temps que viurem pitjor que els nostres pares. Tot i la gravetat dels esdeveniments que estan succeint no hi ha cap vàlvula d’escapament social que canalitzi aquest malestar. CCOO i UGT, l’eina que té l’estat per amortir els xocs entre classes, estan fent molt bé la seva feina, però no poden eliminar la lluita de classes en si i aquesta es manifesta d’una o altra manera, per exemple com va fer-ho a Olot. CCOO i UGT són el primer obstacle que hem de superar els treballadors i treballadores, són l’enemic que es disfressa d’amic. La cançó d’Inadaptats “Mau-Mau” diu les coses molt clares: “primer els eliminem a ells i després la llibertat vindrà naturalment.” Sortim al carrer!